L'omnipresent

Hi ha un element omnipresent en tota l'estada en aquesta ciutat: la Torre de Telecomunicacions Fernsehturm, construïda a finals dels 60 per ser símbol de l'Alemanya socialista.
En la seva esfera hi ha un mirador que permet veure tota la ciutat i un restaurant giratori que et permet observar la ciutat i els seus límits, els gratacels socialistes i el Tiegarden.
Per mi, Berlín és la Torre Fernsehturm, ah! i les Curryburst, omnipresents també en cada dinar...

Quan la RDA va guanyar l'Alemanya occidental

Un dels debats post-reunificació més intens va ser la dels semàfors.
Seguint el principi de l'assimilació occidentalista les autoritats municipals del nou Berlín unificat (i occidentalitzat) van voler unificar també el mateix tipus de semàfors per tota la ciutat. Sí, ho sentiu bé, estic parlant de semàfors, de vianants, per concretar.
Resulta que els alemanys orientals creuaven el carrer quan un homenet verd amb barret (aquí, sí! aquí hi ha el detall) substituïa a un homenet vermell amb barret, també.
Els occidentals tenien el típic i despersonalitzat homenet sense barret (ni res).
Davant l'agressió deshumanitzadora occidental, la societat oriental es va organitzar i va començar una campanya per mantenir l'homenet amb barret.
Al final se'n van ensortir i a més es va generalitzar per tota la ciutat.
Una victòria pòstuma de la RDA contra el capital!

Un país, un parlament i unes ruines

Berlín va ser capital de l'Alemanya unificada sota la Prússia bismarckiana, també ho va ser del III Reich, però amb la divisió de després de la II Guerra Mundial Berlín oriental va ostentar la capitalitat de la RDA, però la capital de l'Alemanya occidental es va traslladar a Bonn.
Amb la reunificació, Berlín va tornar a ser la capital de la única Alemanya. Amb la capitalitat va haver de buscar-se una seu parlamentària i aquesta va ser a l'antic Parlament Imperial, el Reichstag, reanomenat Bundestag (Parlament Federal).
L'edifici va ser restaurat per l'eminent arquitecte Norman Foster, amb una nova cúpula espectacular.Per altra banda, el Parlament del Poble, de la RDA, després de molts debats es va decidir desmuntar-lo, per motius mediambientals...En aquesta foto, podeu veure el nom del Pont de Liebknecht, qui va proclamar l'efímera República Socialista del 1918 i del Parlament del Poble en l'actualitat. L'inici i la fi del socialisme alemany...

Die Mauer

Soviètics!

Els soviètics van ser els primers a derrotar seriosament a Hitler, a Stalingrad. Allò va ser el principi de la fi del III Reich.
Els tancs T-34 soviètics van avançar des del Volga fins a Berlín alliberant l'Europa de l'Est dels nazis i instalant-hi comunistes al capdavant.
També va ser un camí de venjança, de les atrocitats que els nazis van cometre vers un país doblement odiat, per comunista i per eslau, una de les races més menyspreades per Hitler.
Els soviètics van deixar escenes de confraternització amb aliats, alliberament de camps de concentració, ramats de presoners alemanys teòricament militars, saquejos (rellotges de polsera inclosos) i posteriorment un mur i una alemanya socialista i justa enfront una alemanya capitalista i lliure. La frontera més calenta del planeta durant 40 anys.
Però també van deixar monuments com el de record a les víctimes del feixisme o un memorial als soldats soviètics caiguts a la batalla de Berlín.

Parèntesi a Potsdam

Enmig d'arquitectura socialista, neoclàssica (imperial!), postmoderna, de sinistres edificis orwellians, estàtues de reis i de marxistes, vàrem fer un kitkatt i vàrem fer un tomb per la monarquia alemanya del XVIII i XIX a Potsdam, on no vàrem fer cap esforç per trobar cap rèmora de la Conferència tripartita (USA -URSS-Gran Bretanya) que porta de nom la ciutat veïna de Berlín.
Us deixo un seguit de fotografies del Palau Nou que es va fer construir Frederic el Gran. Només un apunt: vàrem fer el tour amb unes espardenyes on ens hi vam ficar amb sabates incloses.



Però no cal oblidar que Potsdam era a la RDA...

STASI: Ministerium für Staatssicherheit. El Gran Germà t'observa...

No ens podíem perdre, i no ho vàrem fer, la oportunitat d'endinsar-nos en les clavegueres de la RDA, l'STASI, la policia secreta de la República Democràtica (Dictadura Comunista, Humphrey de Sí, Primer Ministre, dixit) Alemanya. Després de diferents referències en documents, souvenirs (sic) i exposicions, vàrem entrar en dos museus del STASI (Ministeri de la Seguretat de l'Estat). A tots dos llocs, bàsicament la informació estava en alemany, un, fins i tot, era monolingüe. Aquestes limitacions lingüístiques contrasten amb les exposicions trilingües, com a mínim, sobre l'Holocaust, el Mur o el nazisme. Continua cert secretisme de Guerra Freda? Tres coses em van sobtar, tant de l'exposició més senzilla com la que hi ha instal.lada a l'antiga seu de l'STASI (tota una illa de cases!):

1. L'STASI tenia merchandishing (que en diríem ara) propi, que van des de sabres a estatuetes (de Marx, Lenin, Dzerzhinski, Hoenecker, etc.), banderoles, tapissos i catifes amb símbols comunistes.
2. Una fixació amb el fundador de la KGB (llavors, TXECA) de la naixen Rússia roja nascuda de la Revolució d'Octubre de Lenin, aquest home era el polonès Djerzhinski (a la foto de sota). A la seu de l'STASI hi ha un munt de referències d'aquest sinistre personatge.
3. La capacitat d'espiar als ciutadans de la RDA, hi vàrem poder observar un munt de ginys per l'espionatge dels pacífics veïns (o agents del capital... qui sap!): màquines de vapor per obrir cartes, càmeres instal.lades dins a pedres, arbres i coloms (!), micròfons en bolis i un llarguíssim etcètera.

L'STASI era les orelles i els ulls de l'estat que controlava orwellianament els seus ciutadans perquè no caiguessin en la temptació consumista del capital.

PS. A la segona foto podeu veure pots amb draps amarats de les olors corporals de les persones que passaven pels interrogatoris de l'STASI. Els gossos de la policia, si s'esqueia, els trobarien.

Ciutat d'aqruitectures

Berlín és una ciutat d'avantguarda, es pot veure sols amb la seva arquitectura i sobretot en comparació amb l'arquitectura mastodòntica socialista de la part oriental, però també d'edificis dels segles XVIII i XIX.
Edificis ultramoderns com el Sony Center, on trobem comerç, el cinema Imax, cafeteries i uns efectes visuals espectaculars; els podem contraposar a diferents palaus barrocs, neoclàssics o al Reichstag (amb una cúpula actual), ferm i contundent com l'esperit germànic del XIX i de les actuals dones teutòniques (no serien de l'estil montenegrí, no), o bé amb els blocs socialistes de l'estat més preocupat amb la funció que en l'estètica.
Això sí, les places tenen molta pedra, a est i a oest.
Als alemanys els agrada la pedra per les places, però clar, això té la seva gràcia si al costat tens grans jardins com el de davant del Parlament o la cancelleria o l'espectacular i frondós Tiegarden i els seus conills.

Una ciutat amb civisme. Cas del transport públic

El Doctor Giner diu que el patriotisme cívic es veu amb el respecte de les normes establertes per la comunitat que hom forma part.
A Berlín no hi ha sols berlinesos i berlineses, sinó ciutadans i ciutadanes.
Com ho podem veure això? doncs una bona prova del cotó és el transport públic.
Berlín compte amb una xarxa de transport públic molt bona i fàcil d'utilitzar, amb diferents ofertes de bitllets, on no es veu per enlloc el voler escurar les butxaques dels turistes.
Hi ha un fet que sobte molt, sobretot si vens d'una ciutat on un té la sensació que li pugen els preus per culpa dels que salten els molinets de les entrades per no pagar el bitllet. A Berlín no hi ha obstacles per dificultar que la gent es coli al metro. És un gust picar el bitllet sense que t'hi obliguin físicament.
I els revisors et demanen el bitllet i si has de baixar s'esperen amb tu a l'andana.
Fa tota la pinta que si no portes bitllet, el càstig serà sever. Com el posat dels interventors (molt educats ells).
I la convivència peatons - bicilistes - automobilistes és molt òptima amb molt pocs clàxons o timbres actius.
Ara bé, aquesta ciutadania patriòtica (segons Giner) no aplica el seu civisme amb les cigarretes, el terra està ple de colilles...
Foto: Alexander Platz, bicis cíviques

Berlín, l'apartament

Hem arribat a Berlín, a l'aeroport de Tegel.
Sense perdre més temps, agafem un taxi (un Mercedes -sí, senyor!- de color beix) que ens portarà a prop de la Bundesplaz (la Plaça Federal), a Charlottemburg, a l'antic sector americà, al llindar del britànic, o potser ja era al britànic. La zona, però, no té res ni de ianqui ni d'anglès. És tot molt alemany, això, sí, amb els seus tocs otomans dels establiments polivalent de vendre de tot.
Allà ens hem trobat a Pierre Karandjan, un alemany d'origen incert, però segur que no de la Selva Negra, engominat i vestit bastant macarró.
En ensenya l'apartament on ens hostetjarem on destaca uns coixins amb tapisseria de lleopard, a joc d'una làmpada.
Deixem les maletes i ja ens disposem a visitar la gran capital alemanya, Berlín.